L’August m’ha deixat

El vaig veure per primer cop una sufocant tarda d’estiu, d’aquelles que el sol sembla que farà esclatar les pedres. Jo estava amagat dins de casa, amb els sentits anestesiats per la calor, contemplant l’exterior a través de la finestra de l’estudi. Ell era allà fora. Tot i que els dos romaníem igualment immòbils, el seu posat era molt diferent que el meu. Jo estava aclaparat, ensorrat, anul•lat; ell en canvi adoptava un aire majestuós. Mentre que jo estava amarat de suor, incòmode dins meu, ell deixava que el sol banyés la seva pell, impregnant-la d’una lluentor magnífica, alhora brillant i aspre, alhora dura i capaç d’infinits matisos. Si no fos per un quasi imperceptible moviment dels ulls, que ho furgaven tot, hagués dit que era una estàtua feta d’un marbre de gran qualitat. No podia deixar de mirar-lo, tan bell, tan solemne. Era un amb l’univers, i l’univers era ell. Era fàcil endevinar que es deia August.

Ben aviat vaig descobrir que també era capaç d’una gran agilitat. Tan bon punt es va adonar que estava contemplant-lo, d’un bot va córrer a amagar-se amb una rapidesa que mai no hagués pogut imaginar-li. I és que l’August era un solitari que refusava qualsevol companyia. Potser això va fer augmentar encara més el meu interès. Em passava llargues estones a la finestra esperant tornar-lo a veure. Quan per fi ho aconseguia, intentava copiar la seva immobilitat per evitar que em descobrís. Així, aguantant la respiració, gaudia en secret d’aquells moments de compartida soledat, imaginant quins podien ser els seus pensaments.

Van passar uns dies, massa pocs, i es va escaure que vaig haver de ser fora un parell de setmanes. La tarda que vaig tornar, vaig córrer a la finestra intentant veure’l. Debades. Vaig pensar que potser aquell dia alguna cosa l’havia retingut, o que havia decidit no sortir. Però l’endemà tampoc no hi era. Ni l’altre. Ni l’altre. Finalment vaig haver de fer-me a la idea que l’August havia marxat, segurament per sempre, i que ja mai no podré esbrinar els seus pensaments solitaris. Sé que ja no podré tornar a veure’l jaient damunt d'una pedra, esperant pacient el pas d’un insecte despistat que li serveixi de menjar, ni tornaré a sentir mai més el soroll que feia el seu cos reptilià quan s’amagava corrent entre la fullaraca seca, amb les potes i la cua oscil•lant ràpidament, com només els llangardaixos saben fer-ho. L’August m’ha deixat.