pairal

Reflexió

2009-12-15T06:28:00.000-08:00

Sovint la ignorància ens ajuda a tenir les idees molt més clares.

Pensen més ràpid els angloparlants?

2009-09-04T03:06:00.000-07:00

Avui m'ha arribat un fulletó comercial on IBM anunciava una nova gamma de productes amb el lema: "Smart Work for a Smarter Planet", que traduïen per "Trabajo inteligente para un planeta más inteligente". L'original anglès té 8 síl·labes, mentre que la traducció al castellà en té 20 (i encara en un altre lloc del fulletó ho tradueixen per: "Una forma de trabajar más inteligente para un planeta más inteligente" que en té 26).

Sens dubte, aquesta brevetat de l'anglès facilita la creació de "slogans", alhora que és també culpable d'una major dificultat de comprensió fonètica (ja que comprimir la mateixa informació en un menor nombre de síl·labes obliga a que aquestes siguin més complexes).

Però avui se m'ha ocorregut una altra idea. Diuen que la majoria de la gent fa servir el llenguatge per pensar. Llavors, ¿vol dir que els membres de les cultures que utilitzen llenguatges més concisos pensen més ràpid perquè les seves frases són més curtes? Si fos cert, els catalans pensaríem un xic més ràpid que els hispanoparlants, però encara quedaríem molt lluny dels que parlen anglès.

La velocitat del pensament sembla idònia pel món competitiu en que vivim, i això semblaria lligar amb el domini dels països anglosaxons, mentre que un pensament més reposat convida a la reflexió més profunda.

P.S.: No entro ara en una altra constatació: els idiomes comercialment més usats a Catalunya són l'espanyol i l'anglès. El català s'ha de conformar en entrar just al pòdium.

L’August m’ha deixat

2009-08-28T02:45:00.000-07:00

El vaig veure per primer cop una sufocant tarda d’estiu, d’aquelles que el sol sembla que farà esclatar les pedres. Jo estava amagat dins de casa, amb els sentits anestesiats per la calor, contemplant l’exterior a través de la finestra de l’estudi. Ell era allà fora. Tot i que els dos romaníem igualment immòbils, el seu posat era molt diferent que el meu. Jo estava aclaparat, ensorrat, anul•lat; ell en canvi adoptava un aire majestuós. Mentre que jo estava amarat de suor, incòmode dins meu, ell deixava que el sol banyés la seva pell, impregnant-la d’una lluentor magnífica, alhora brillant i aspre, alhora dura i capaç d’infinits matisos. Si no fos per un quasi imperceptible moviment dels ulls, que ho furgaven tot, hagués dit que era una estàtua feta d’un marbre de gran qualitat. No podia deixar de mirar-lo, tan bell, tan solemne. Era un amb l’univers, i l’univers era ell. Era fàcil endevinar que es deia August.

Ben aviat vaig descobrir que també era capaç d’una gran agilitat. Tan bon punt es va adonar que estava contemplant-lo, d’un bot va córrer a amagar-se amb una rapidesa que mai no hagués pogut imaginar-li. I és que l’August era un solitari que refusava qualsevol companyia. Potser això va fer augmentar encara més el meu interès. Em passava llargues estones a la finestra esperant tornar-lo a veure. Quan per fi ho aconseguia, intentava copiar la seva immobilitat per evitar que em descobrís. Així, aguantant la respiració, gaudia en secret d’aquells moments de compartida soledat, imaginant quins podien ser els seus pensaments.

Van passar uns dies, massa pocs, i es va escaure que vaig haver de ser fora un parell de setmanes. La tarda que vaig tornar, vaig córrer a la finestra intentant veure’l. Debades. Vaig pensar que potser aquell dia alguna cosa l’havia retingut, o que havia decidit no sortir. Però l’endemà tampoc no hi era. Ni l’altre. Ni l’altre. Finalment vaig haver de fer-me a la idea que l’August havia marxat, segurament per sempre, i que ja mai no podré esbrinar els seus pensaments solitaris. Sé que ja no podré tornar a veure’l jaient damunt d'una pedra, esperant pacient el pas d’un insecte despistat que li serveixi de menjar, ni tornaré a sentir mai més el soroll que feia el seu cos reptilià quan s’amagava corrent entre la fullaraca seca, amb les potes i la cua oscil•lant ràpidament, com només els llangardaixos saben fer-ho. L’August m’ha deixat.

Dues històries

2009-05-30T11:01:00.000-07:00

Hi ha una història oficial:

La història oficial la fan els guerrers,
els polítics, els descobridors, els científics.
Però la història oficial es repeteix un cop i un altre
per acabar tornant sempre al mateix lloc

En canvi hi ha una altra història:

Aquesta altra història la fan els homes i dones
amb el seu esforç diari, en les petites coses,
en l'exemple que els grans donen als joves,
amb una paraula amable a qui la necessita,
en seguir avançant quan el camí és pedregós,
en l'esperança, en mantenir viu el caliu
de les creences, de tot allò que estimem,
en veure que cap esforç no és inútil,
que encara que no ens ho sembli
cada gest individual, aparentment aïllat,
s'uneix als altres amb una força imparable.

I aquesta història és la que realment fa que el món avanci,
que cada dia sigui un xic millor que el dia abans.

Les minories en el sistema capitalista

2009-03-16T11:55:00.000-07:00

Ara que la crisi econòmica fa que algunes veus plantegin la necessitat de la reforma del sistema capitalista, és bon moment per recordar que aquest té també altres mancances que solen passar desapercebudes per tots, menys per aquells que les pateixen.
L’economia de mercat és una eina potent que té uns avantatges que li són reconeguts, però deixada a la seva inèrcia esdevé un animal desbocat que pot destrossar-ho tot al seu pas.
Obtenir el màxim benefici passa per tenir en compte només les majories: no surt a compte adaptar els productes a necessitats minoritàries, i així sorgeixen els estàndars, que si bé són útils en primera instància, aplicats sense control esdevenen una eina eliminadora de minories.
Així, de la mateixa manera que alguns hereus de l’antic règim fan servir les eines democràtiques per intentar continuar assolint els seus objectius, igualment el capitalisme desbocat utilitza els mecanismes de mercat per provocar —salvant totes les distàncies que calgui salvar— una mena de neteja ètnica que deixa, als “no-estàndar” fora de la societat.
La diversitat cultural —de llengües, tradicions— deixa de veure’s com una riquesa i es planteja com un problema —d’això en sabem molt a casa nostra—. L’educació es fa per la majoria, desatenent aquells alumnes que surten de la norma, ja sigui per l’extrem inferior o superior de l’escala. Fins i tot la medicina classifica com a malalties mentals certes desviacions genètiques que simplement són manifestacions de la neuro-diversitat dels individus.
I mentrestant els governs, que haurien de controlar-ho, segueixen —potser interessadament— aquella dita de “Laissez faire, laissez passer, le monde va de lui même” (deixeu fer, deixeu passar, que el món ja va per si sol).

Els EUA d'Obama i McCain

2008-11-11T08:35:00.000-08:00

En Mark Newman, de la Universitat de Michigan, ha generat un mapa dels Estats Units pintant cada "county" (una subdivisió de l'estat, semblant a una província o comarca) de color blau, si majoritàriament ha votat per Obama, o vermell, si ho ha fet per McCain, i n'ha obtingut la imatge de dalt.
Una segona versió, la de baix, mostra cada county en un color més o menys vermell, més o menys blau, en funció del percentatge de cada candidat.
S'hi observa clarament que Obama ha guanyat sobretot a les zones més poblades, principalment perifèriques, mentre que McCain domina a les extenses zones interiors, poc habitades, de la "Amèrica profunda".

La planta i la pedra

2008-11-09T10:32:00.000-08:00

La vida és temporal, la mort és perdurable, la veritat és fora del temps.
L'experiència de les unitats conscients té lloc en un terreny de joc que anomenem univers. Aquest univers, del qual desconeixem tant la natura com la seva pròpia realitat, se'ns manifesta mitjançant tres sensacions bàsiques: l'espai, la matèria i el temps; cadascuna amb característiques peculiars.
El temps se'ns mostra com una dimensió linial que progressa de manera constant unidireccionalment, tot i que no és el temps qui progressa, sinó nosaltres que ens movem a través d'ell. La pròpia constància d'aquest moviment pot ser també una manca de precisió dels nostres sentits, com quan atribuïm la mateixa qualitat a la matèria, perquè els nostres sentits no són capaços de detectar-ne les partícules elementals. De la mateixa manera, com que l'experiència dels nostres sentits només té lloc en el temps, se'ns fa difícil imaginar alguna cosa més enllà, on el temps no existeix. O sense matèria, o sense espai.
Cada unitat de consciència actua durant un segment de temps que considerem la seva vida. A les dues prolongacions d'aquest període s'hi troben les dues fases de no-actuació directa: la no-existència prèvia i la mort posterior. En el cas de consciències fractals, els períodes vitals d'uns i altres són independents.

Ulls de gat

2008-11-07T09:45:00.001-08:00

Parats
l'un davant l'altre
Gat i humà
fit a fit, immòbils
Tu
estudiant-me, prest a la fugida
Jo
intentant esbrinar l'universal lligam que s'amaga rera els teus ulls

Haiku del capvespre

2008-10-29T05:17:00.001-07:00

L'últim raig de sol
es desfà com un sucre.
La terra s'adorm.

El temps

2008-10-28T10:50:00.000-07:00

Algú, no recordo qui, va dir un dia que la vida és l'escalfor produïda per un tros de matèria que conserva aproximadament la seva forma durant un cert període de temps.

Per la física moderna, el temps és només una de les moltes dimensions del que anomenem univers, que s'escau que els organismes conscients experimentem d'una manera diferent que les altres dimensions perceptibles.

El meu web

2008-05-10T12:08:00.000-07:00

Podeu veure el meu web a: http://www.pairal.net/
Hi veureu:

Un curt d'animació 3D: "escape".
La galeria d'imatges 3D, la majoria fetes amb Blender.
Un tutorial de modelatge a partir de plànols.
Paisatges generats amb Terragen.
Fotografies.
L'historial de Josep Manzano.
Alguns textos personals.

Ramon Cererols